El cas és que en aquesta vida cal remar molt, remar fort, i pencar més del que un es pensa que li costaria quan fermament es decideix a treballar per alguna cosa.

La gent del Banda Ampla (TV3) han fet un debat interessant a la televisió, debat segurament impensable de fer fa només 15 o 20 anys. Bé, vol dir que en alguna cosa hem progressat, i això no està gens malament. Com que ja se sap que els fills hem de “matar als pares” en qüestions d’aspiracions i límits a transgredir, confio que en 15 o 20 anys més allò que per alguns avui encara és només un somni sigui llavors quelcom del més normal, com anar a comprar el diari. Sí, a molts ens agradaria que les coses fossin més ràpides, però la Seu Vella de Lleida van trigar a acabar-la del tot més de dos-cents anys, i no m’imagino la gent de l’època reclamant una acceleració del procés de construcció.

Ara bé, del debat positiu (com tots els debats en què els actors protagonistes emprin la paraula en igualtat de condicions), detecto l’errada de mancar certa gestió emocional del debat. És a dir, s’han convidat molts estudiants de Dret, d’Economia, d’Història, de Ciències Polítiques i fins i tot d’Enginyeries, però cap psicòleg per enlloc. No és qüestió de problematitzar sobre si cal fer aparèixer psicòlegs a tots els programes de televisió que es facin al món, però quan un bon home de Vilobí del Penedès s’emociona quan parla del sotmetiment de Catalunya a Espanya, és evident que mostra una forta càrrega emocional en tot el que envolta a allò que altres anomenen cultura, sentiment de pertinença o tradició. I tot això cal gestionar-ho, i gestionar-ho bé, perquè aquí ningú és més que l’altre, i els acords mutus es prenen quan tothom cedeix. I les emocions, males conselleres, traïdores, exacrables, però que a voltes ens proporcionen impagables estones de plaer, cal valorar-les i treballar-les, perquè si no acaben fent un trist favor a les aspiracions col·lectives, sigui quina sigui la seva voluntat.