No recordo quan vaig començar a utilitzar la línia del tren de La Pobla, d’anys com fa que hi vaig. Des que hi vaig començar a pujar que m’hi ha passat un fotimer de coses, a quina una la més inversemblant. Potser per això, la inauguració d’ahir, em fa sentir certa alegria, per més que no és completa. M’explico.
Una vegada anava amb el tren de La Pobla i a l’alçada de Tremp la màquina es va aturar i va començar a sortir fum. El senyor revisor ens va fer baixar a tots fora del tren, mentre el maquinista i el mateix revisor intentaven refredar la maquinària. Ens vam estar més d’una hora aturats al costat de la via, a ple sol de quarts de quatre de la tarda, i recordo a la perfecció aquella sensació de no poder fer res i pensar que ens quedàvem allà fins la nit.
Un altre cop, un amic meu va acabar el seu viatge per carretera perquè el tren va descarrilar en sortir d’un túnel. No va passar res perquè el tren no superava els 40 quilòmetres per hora, però l’ensurt no te’l treu ningú.
També hi he acumulat retards, hores d’espera llarguíssimes, la sobreocupació fins la parada de Balaguer, la pudor de fum i gasoil, el mal funcionament de la calefacció a ple hivern pirinenc i de l’aire condicionat a ple estiu ponentí. M’han caigut barres de portaequipatges, se m’han desmuntat cendrers dels que hi ha entre seients, se m’han espatllat portes i he hagut de sortir pel costat que no hi ha andana en més d’una ocasió i fins i tot he perdut el tren algun cop. Moltes coses en no massa anys.
El cas és que aquest tren ha estat completament abandonat durant molts anys de la mà de Déu, ha estat ignorat i envellit de manera desitjada per Renfe i permesa per molts governs. Potser per això que ara se’n faci càrrec Ferrocarrils de la Generalitat no em permet grans dosis d’optimisme, més encara quan cada notícia nova que veig en referència a això és per causa de voler estalviar diners i prémer la cartera quan venim a demanar. Sé que la línia de La Pobla no donarà mai els beneficis que els donen les línies del Vallès o les que surten de Plaça Espanya, i puc parlar amb coneixement de causa perquè d’aquestes n’he estat usuari diari durant dos anys. Però la línia de La Pobla es mereix més que una mà garrepa que només solta la mosca per a fer-se fotos pels diaris, i no acabo de veure clar que aquesta gent realment estiguin disposats a afrontar com cal la gestió i el correcte desenvolupament de la línia i de les infraestructures que l’envolten.
Que ens entenguem: l’únic que han fet fins ara i que tenen en projecte de fer, és aplicar pedaços. I alguns són vertaderament patètics. Per exemple, el fet que els combois que hi ha de passar en primera instància siguin sent vells com Matussalem. Vaig arribar a llegir en premsa que el que farien seria agafar les velles andròmines que tenen ara i remodelar-les, és a dir, repintar, netejar i esbandir. Això és lamentable. A les línies del Vallès hi passen fins a 50 trens diferents al dia, i allà no estalvien per canviar-los cada 4 o 5 anys. Ara bé, els d’una línia que porten prop de 20 anys funcionant sense parar, s’han de deixar. Això és una solució mediocre. Ja entenc que la línia no està electrificada i que això és un problema, però és que posar combois vells no és la solució que cal prendre, com han fet, que ha estat posar trens una mica menys vells i repintats. La solució autèntica seria electrificar la línia, i dotar-la de la infraestructura que precisa i no pas l’estat tercermundista en què es troba per culpa del constrenyiment econòmic que segueix pensant que el dièsel és més barat que l’electricitat i que els sistemes de seguretat electrònics no valen la pena de ser utilitzats. Ja no dic de fer grans despeses milionàries, sinó només dotar-la dels pals elèctrics que necessita per tal de poder funcionar al nivell de tantes altres i amb la maquinària moderna que s’empra a tot arreu. Però no, els que manen no ho veuen pas així.
La línia de La Pobla va ser pensada per arribar a Sant Girons. Però el 1951 es va quedar a La Pobla de Segur, i des de llavors encara no n’ha seguit. Ara bé, per tal d’omplir pàgines als diaris, el Conseller Nadal, en la seva fal•lera per donar notícies sense tenir cap fonament darrera, ha anat donant en els últims mesos algunes continuacions possibles que podria tenir la via. Jo ja n’he sentit tres: la primera que parla de fer-la córrer cap a la Vall Fosca, és a dir, que a Pobla el tren giri a l’esquerra i s’apropi al domini esquiable de Boí Taüll, que segons una llei aprovada aquesta setmana passada, serà ampliable cap a la Vall Fosca; la segona és la de fer-lo continuar segons el projecte original cap a Esterri d’Àneu, que no només seguiria el que alguns ja van dissenyar fa un segle, sinó que a més s’aproparia cap al domini esquiable de Baquèira Beret, que la mateixa llei de la setmana passada permet ampliar cap a les Valls d’Àneu (tot i la controvertida destrossa ambiental de la vall d’Àrreu); la tercera és la que va dir el Conseller en la inauguració de la remodelació, que és la de fer enllaçar La Pobla amb La Seu d’Urgell i aquesta a la vegada amb Puigcerdà, constituint un enllaç ferroviari amb França que, tot i fer més d’un segle que està construït, es troba en un estat pèssim d’abandonament, només equiparable a les grans infraestructures de l’Europa de l’Est construïda sota domini soviètic i abandonada després del canvi de règim.
Durant tot l’estiu passat i fins ara que s’ha “inaugurat” la remodelació, va funcionar un servei d’autobús substitutori del tren en obres que allargava de manera natural el recorregut que es feia des de Balaguer a La Pobla de Segur fins a Sort. Devia ser per alguna cosa que ho feien fins la capital del Pallars Sobirà, i devia ser una senyal que feia falta un transport públic de qualitat i a preus raonables (no és raonable pagar prop de quinze euros per anar de Lleida a Sort en autobús).
El futur és complicat a La Pobla de Segur, i molts així ho oloren des de fa dècades. El tren i les infraestructures que es feien evidents de desenvolupar als Pallars segons el Pla Territorial dels Pirineus poden esdevenir l’eix vertebrador que han suposat moltes millores a la Catalunya Central i que necessiten les comarques pirinenques, i poden ser també un fracàs rotund i un retorn als orígens que faria massa mal. Ara es té a l’abast poder utilitzar la infraestructura com a eina d’un desenvolupament industrial que als Pirineus ja fa temps que és necessari, i no pot haver-hi fracàs. No pot ser que ara que es té l’oportunitat de deixar de basar l’economia d’una zona tan extensa en un sector turístic que no fa més que causar desgràcies paisatgístiques i disgustos als ecologistes, es deixi abandonar. Ja sabem el risc que porta basar les infraestructures en úniques eines de transport de passatgers a dominis esquiables, i si no preguntin als economistes i als que viuen tot l’any a la Vall d’Aran per què la riquesa que s’hi ha creat és d’especulació i basada només en vendre terres i fer cases. D’això sí que n’hem d’aprendre i començar a traçar el futur entorn a desenvolupaments lògics que siguin continguts i autèntics vertebradors socials d’unes comarques que, a dia d’avui, esperen no perdre, encara, l’últim tren.