pistoleta.net

Sí, jo també vaig deixar de creure en els blocs.

Hi va haver un dia en què vaig creure que tot plegat, no servia de res. Ni tan sols les vocacions que hom arrossega des de petit, quan vol ser escriptor, acaben per valer la pena de l’esforç que suposa tot plegat. I és que mentre allò virtual no trascendeixi de la seva dimensió virtual, la cosa té futur. Però quan escrius donant la cara de tu mateix, de la teva persona (cosa que indiscutiblement és obligada i èticament indiscutible) com a ésser social, és llavors quan perd tota la gràcia.

Quan els amics et pregunten per un post, quan has de donar explicacions a un conegut per haver posat a parir al seu partit polític… tot plegat acaba fent que perdis les ganes d’escriure, les ganes de conrear-te a tu mateix i d’explicar-ho al món. Perquè al final, els bloggers, o blocaires o com la mare que els va parir els vulgui dir, no tenen res més que això; un desig imparable d’explicar al món les seves preocupacions, les seves angoixes, les seves intimitats més inconfessables. I quan ambdues dimensions, la social i la virtual es troben, apareix el conflicte. Mentre amdbues no siguin precisament incompatibles no hi haurà cap greuge excessiu, però quan arribi el moment en què els interessos d’una topin amb els de l’altra serà quan saltaran les espurnes.

I al final et preguntes: “i tot plegat, per què?” I no trobes resposta. Segurament perquè al final t’acaben llegint el mateix grapat de desaprensius o, en el millor dels casos, dos grapats i mig. I si en són vuit, de grapats, què? Et preguntes si amb uns quants milers i aprofitant aquesta magnífica eina de barrina mental de les masses socials pot ser realment útil. Cony, que tu aspires a moure la societat cap allà on creus que és just i necessari, però segurament ningú més ho veu com tu, o segurament amb els quatre desaprensius que perden l’estona mirant-te des de la feina quan el jefe no els mira tampoc podries fer una revolució.

Alguns guanyen diners, altres reputació, altres un lloc a la seva gradació política… i tu? Tu què hi guanyes? Realment té alguna utilitat tot això que estàs fent? Segur que tots aquests que et llegeixen no són, com tu, una colla de marginats socials que aspiren trobar en algun racó de la xarxa de xarxes algun tarat que pensi com ells?

El món dels blocs és decepcionant, havia de ser una eina pràcticament infinita i sort tenim encara que les quatre enveges i disputes no van acabar-ho de condemnar a l’extermini. Els que queden ara potser ja no són els reprimits que buscaven nòvia del principi, o els que volien tenir un reconeixement que tot i tardaner arribés algun cop a la vida.

Així no és com es canvia el món.

Joan Dalmau i Vilella, autor durant dos anys de Pistoleta.net

Per més que faci dies que intenti esbrinar dins meu el motiu que em va portar a obrir aquest bloc, m’és impossible trobar alguna raó per a fer prou atractiva la idea de continuar. El divertimento que ha estat aquest bloc fins ara, no té lloc dins la meva situació actual, ni dins la meva agenda, ni tan sols dins els meus pensaments de futur. Han estat més de dos anys escrivint en aquest espai, en un domini que vaig comprar l’estiu del 2004 i que he anat mantenint actiu fins ara. I per més temps que el mantindré, això ho tinc molt clar. Però senzillament l’ésser humà es cansa de les coses; l’ésser humà acaba avorrint el sentiment d’obligació d’escriure alguna cosa cada dia que interessi a algú, o que faci certa gràcia. La meva vida no és prou interessant com per anar-la explicant, ni trobo que a ningú li importin gaire les meves opinions sobre els temes d’actualitat.

La metafísica de la paraula queda, doncs, apartada, i de moment no tinc previst tocar-la en un temps llarg. Evidentment que és una decisió meditada i que molts haureu pogut preveure pel ritme lent i pausat que s’anava instaurant darrerament, i per un espai temporal progressivament més alt entre post i post. Defujo de discussions de com es diuen les coses, de com cal fer el pallasso i acabar fent pornografia de la vida pròpia. Els temes pels quals em preocupava fa un any ara mateix ja no m’afecten i, potser acompanyat per altres pensaments, prefereixo dedicar els meus esforços a altres camps d’actuació. Qui em conegui sap que això no és abandonament en tota regla, ni tan sols un sotmetiment a batalles que no he pogut guanyar. Només és una re-orientació de les coses que veritablement mereixen lliurar batalla. Me’n vaig per Nadal, no pas com el torró. No descarto tornar, però pistoleta.net no és ara mateix dins les meves prioritats.

Tampoc vull marxar sense dir que ha estat bé mentre ha durat, i que si mai ho hagués de tornar a fer m’hi posaria sense dubtar. Però el temps d’aquest bloc, de moment, s’ha acabat. Cal encendre altres torxes a altres indrets per anar encenent focs.

Avant, bona feina, i fins aviat.

El mes d’octubre de 2003 es va fer públic que havia guanyat el V Concurs Artista Jove de Ripollet. Tenia 16 anys i l’obra es titulava “La pistoleta”. El jurat va dir textualment:

… per a l’obra La pistoleta, que, un cop oberta la plica, correspon a Joan Dalmau Vilella, resident a Lleida, de 16 anys. El jurat ha decidit atorgar el primer premi a l’obra La pistoleta per la seva qualitat de la narració, malgrat que no té l’estructura d’un conte.

No en tenia ni idea, però acabava de nàixer el meu pseudònim més emprat. Arran d’aquell concurs no vaig guanyar només 150 euros, sinó les idees per a posar-me a escriure contes com el que havia guanyat; aquell, que era un recull de dues narracions escrites en primera persona femenina i que narraven com una dona es feia gran, va guanyar-ne algun més, evidentment sense que cap jurat ho sabés. Temps era temps, i fa quatre anys que va nàixer “Pistoleta”. Potser per això que avui que aquest bloc fa dos anys resulta especial recordar d’on caram va nàixer tot això. Disculpeu-me el narcicisme, però necessitava una bona dosi de records!

El 24 de maig de 2003 recollia un premi a l’Espluga de Francolí. No havia fet encara 17 anys, i recollia un premi que s’havia donat unes setmanes destinat a joves de 17 i 18 anys. Un conte curt que es deia “Diari d’un traïdor” em va ajudar a guanyar molts premis, uns quants al menys, i a fer els meus primers calerons escrivint. Avui he rellegit el diploma de 40 cm x 60 cm que em van donar aquell dia al Casal de L’Espluga, i m’ha fet gràcia. M’ha fet gràcia perquè no esperava guanyar aquell premi i perquè, més de tres anys després, em comença a saber greu haver deixat de presentar-me a premis. Ja no ingresso misèries al meu compte corrent, però és que el fet que una setmana després, el 30 de maig de 2003, em donessin un accèssit al Sopar de Lletres del Setmanari la Fura de la mà del mateix patriarca del gegant Freixenet em va trasbalsar. Potser no era el món que volia tenir al meu voltant, o potser sí. Però van ser els darrers, més que res perquè preferia que, si havia de marxar, fos per la porta gran.

Ara caldrà saber per on torno.

Els blocs són una gran eina d’exteriorització de sentiments. Molta gent els ha emprat un una eina personal, d’aquí l’exasperació en mantenir l’anonimat. Són una gran eina que ens permet treballar amb nosaltres mateixos i a la vegada amb la resta de món sense que ni uns ni altres en siguin conscients. Uns expressen, els altres llegeixen i aprenen, i serveix de teràpia als primers que els llegeixin i que algú altre comparteixi amb ells els seus problemes. I quan aquestes eines deixen de ser útils per una de les dues parts, moren. Com tot en aquest món, que neix, creix, es reprodueix i mor. Quan els animals deixen de poder reproduir-se, moren. L’ésser humà, no, segueix malvivint durant uns anys, però res ja és el mateix. Els blocs també es trenquen quan emmalalteixen, ja sigui perquè es trenca l’anonimat, perquè s’acaben les històries o bé perquè passa quelcom que faci trontollar l’estabilitat d’un bloc.

Les relacions que es creen es creuen fermes però són efímeres, pur fum que desapareix tan ràpid com es crea, potser paral•lel a una societat que consum ràpida, també. Pim, pam, pum, fora. Del cel a l’infern en només uns simples posts. Del cel a l’infern en només uns dies, unes hores. De dalt a baix només per fer el salt, de la pantalla cap enfora.

La Menxu, la Donot… tot acaba morint lentament.

No recordo quan vaig començar a utilitzar la línia del tren de La Pobla, d’anys com fa que hi vaig. Des que hi vaig començar a pujar que m’hi ha passat un fotimer de coses, a quina una la més inversemblant. Potser per això, la inauguració d’ahir, em fa sentir certa alegria, per més que no és completa. M’explico.

Una vegada anava amb el tren de La Pobla i a l’alçada de Tremp la màquina es va aturar i va començar a sortir fum. El senyor revisor ens va fer baixar a tots fora del tren, mentre el maquinista i el mateix revisor intentaven refredar la maquinària. Ens vam estar més d’una hora aturats al costat de la via, a ple sol de quarts de quatre de la tarda, i recordo a la perfecció aquella sensació de no poder fer res i pensar que ens quedàvem allà fins la nit.

Un altre cop, un amic meu va acabar el seu viatge per carretera perquè el tren va descarrilar en sortir d’un túnel. No va passar res perquè el tren no superava els 40 quilòmetres per hora, però l’ensurt no te’l treu ningú.

També hi he acumulat retards, hores d’espera llarguíssimes, la sobreocupació fins la parada de Balaguer, la pudor de fum i gasoil, el mal funcionament de la calefacció a ple hivern pirinenc i de l’aire condicionat a ple estiu ponentí. M’han caigut barres de portaequipatges, se m’han desmuntat cendrers dels que hi ha entre seients, se m’han espatllat portes i he hagut de sortir pel costat que no hi ha andana en més d’una ocasió i fins i tot he perdut el tren algun cop. Moltes coses en no massa anys.

El cas és que aquest tren ha estat completament abandonat durant molts anys de la mà de Déu, ha estat ignorat i envellit de manera desitjada per Renfe i permesa per molts governs. Potser per això que ara se’n faci càrrec Ferrocarrils de la Generalitat no em permet grans dosis d’optimisme, més encara quan cada notícia nova que veig en referència a això és per causa de voler estalviar diners i prémer la cartera quan venim a demanar. Sé que la línia de La Pobla no donarà mai els beneficis que els donen les línies del Vallès o les que surten de Plaça Espanya, i puc parlar amb coneixement de causa perquè d’aquestes n’he estat usuari diari durant dos anys. Però la línia de La Pobla es mereix més que una mà garrepa que només solta la mosca per a fer-se fotos pels diaris, i no acabo de veure clar que aquesta gent realment estiguin disposats a afrontar com cal la gestió i el correcte desenvolupament de la línia i de les infraestructures que l’envolten.

Que ens entenguem: l’únic que han fet fins ara i que tenen en projecte de fer, és aplicar pedaços. I alguns són vertaderament patètics. Per exemple, el fet que els combois que hi ha de passar en primera instància siguin sent vells com Matussalem. Vaig arribar a llegir en premsa que el que farien seria agafar les velles andròmines que tenen ara i remodelar-les, és a dir, repintar, netejar i esbandir. Això és lamentable. A les línies del Vallès hi passen fins a 50 trens diferents al dia, i allà no estalvien per canviar-los cada 4 o 5 anys. Ara bé, els d’una línia que porten prop de 20 anys funcionant sense parar, s’han de deixar. Això és una solució mediocre. Ja entenc que la línia no està electrificada i que això és un problema, però és que posar combois vells no és la solució que cal prendre, com han fet, que ha estat posar trens una mica menys vells i repintats. La solució autèntica seria electrificar la línia, i dotar-la de la infraestructura que precisa i no pas l’estat tercermundista en què es troba per culpa del constrenyiment econòmic que segueix pensant que el dièsel és més barat que l’electricitat i que els sistemes de seguretat electrònics no valen la pena de ser utilitzats. Ja no dic de fer grans despeses milionàries, sinó només dotar-la dels pals elèctrics que necessita per tal de poder funcionar al nivell de tantes altres i amb la maquinària moderna que s’empra a tot arreu. Però no, els que manen no ho veuen pas així.

La línia de La Pobla va ser pensada per arribar a Sant Girons. Però el 1951 es va quedar a La Pobla de Segur, i des de llavors encara no n’ha seguit. Ara bé, per tal d’omplir pàgines als diaris, el Conseller Nadal, en la seva fal•lera per donar notícies sense tenir cap fonament darrera, ha anat donant en els últims mesos algunes continuacions possibles que podria tenir la via. Jo ja n’he sentit tres: la primera que parla de fer-la córrer cap a la Vall Fosca, és a dir, que a Pobla el tren giri a l’esquerra i s’apropi al domini esquiable de Boí Taüll, que segons una llei aprovada aquesta setmana passada, serà ampliable cap a la Vall Fosca; la segona és la de fer-lo continuar segons el projecte original cap a Esterri d’Àneu, que no només seguiria el que alguns ja van dissenyar fa un segle, sinó que a més s’aproparia cap al domini esquiable de Baquèira Beret, que la mateixa llei de la setmana passada permet ampliar cap a les Valls d’Àneu (tot i la controvertida destrossa ambiental de la vall d’Àrreu); la tercera és la que va dir el Conseller en la inauguració de la remodelació, que és la de fer enllaçar La Pobla amb La Seu d’Urgell i aquesta a la vegada amb Puigcerdà, constituint un enllaç ferroviari amb França que, tot i fer més d’un segle que està construït, es troba en un estat pèssim d’abandonament, només equiparable a les grans infraestructures de l’Europa de l’Est construïda sota domini soviètic i abandonada després del canvi de règim.

Durant tot l’estiu passat i fins ara que s’ha “inaugurat” la remodelació, va funcionar un servei d’autobús substitutori del tren en obres que allargava de manera natural el recorregut que es feia des de Balaguer a La Pobla de Segur fins a Sort. Devia ser per alguna cosa que ho feien fins la capital del Pallars Sobirà, i devia ser una senyal que feia falta un transport públic de qualitat i a preus raonables (no és raonable pagar prop de quinze euros per anar de Lleida a Sort en autobús).

El futur és complicat a La Pobla de Segur, i molts així ho oloren des de fa dècades. El tren i les infraestructures que es feien evidents de desenvolupar als Pallars segons el Pla Territorial dels Pirineus poden esdevenir l’eix vertebrador que han suposat moltes millores a la Catalunya Central i que necessiten les comarques pirinenques, i poden ser també un fracàs rotund i un retorn als orígens que faria massa mal. Ara es té a l’abast poder utilitzar la infraestructura com a eina d’un desenvolupament industrial que als Pirineus ja fa temps que és necessari, i no pot haver-hi fracàs. No pot ser que ara que es té l’oportunitat de deixar de basar l’economia d’una zona tan extensa en un sector turístic que no fa més que causar desgràcies paisatgístiques i disgustos als ecologistes, es deixi abandonar. Ja sabem el risc que porta basar les infraestructures en úniques eines de transport de passatgers a dominis esquiables, i si no preguntin als economistes i als que viuen tot l’any a la Vall d’Aran per què la riquesa que s’hi ha creat és d’especulació i basada només en vendre terres i fer cases. D’això sí que n’hem d’aprendre i començar a traçar el futur entorn a desenvolupaments lògics que siguin continguts i autèntics vertebradors socials d’unes comarques que, a dia d’avui, esperen no perdre, encara, l’últim tren.

Sempre vaig tenir idees sobre com haver de renàixer. D’alguna manera, sempre t’has plantejat què fas en aquest món i per què hi ets. Quin es el teu destí, la teva tasca; quan tindràs els teus 15 minuts del Warhol. Quan et podràs sentir orgullós de coses que has fet i dels projectes que et queden per fer. Sempre sabràs només tu les teves veritats i et sinceraràs amb el teu coixí o el diari que escrivies quan vas fer dotze anys.

I arriba un dia que en fas vint, i comences a veure que el camí s’eixampla. T’adones que d’alguna manera tu prens les rengles i obres les ales, i t’alliberes de tot el que t’envolta. Estrenes dècada, i amb ella il•lusions, canvis, projectes; ja no busques prestigi perquè t’has adonat que sopars de 65 euros el cobert i vestits de ratlla diplomàtica no són on et sents més a gust; no et trobes bé entre tanta parafernàlia de gent disfressada que només vol seduir la resta amb una idea errònia de la seva posició que ni ells es creuen. I saps que, mirant-te’ls en la distància, a tu això no et va perquè precisament no els deus res. Dius que ets aquí, que hi ets per mèrits propis i que si no ets més amunt és perquè no t’hi poses; et pots menjar el món, però et conformes amb els entrants, no cal més. Només els que busquen tiberis pagats per altres són els que s’acaben els tres plats i les postres i ho cremen més tard amb l’amargor de la seva infelicitat.

Perquè tu, Joan, ets més feliç cada dia que passa.

En Miquel Lobos va agafar el plec de folis i se’l va mirar orgullós. Tot relligat i imprès pocs minuts abans, el gruix de paper feia patxoca. Tres-cents onze fulls de paper escrits a una cara amb Arial 11 i espai interlineat d’u i mig. Disset capítols. Una obra mestra per a qualsevol autor novell i una carta de presentació immillorable per a plantar-se a una editorial. La única peça que li mancava era un títol amb prou ganxo com per a convertir-se amb l’èxit absolut del proper Sant Jordi. L’obra era enllestida, però hi mancava la pinzellada màgica que hi donaria el cop d’efecte. La qüestió era trobar el joc de paraules escaient: “Llum de lluna assolellada”. Massa típic. “L’home que va caure al pou”. Massa previsible. “Jumpitena”. Com a nom quedava bé però no sonava a èxit. “Semàfor vermell”. Semblava un títol del Quim Monzó. “Llegendes d’oblit”. Era un bon títol per a un llibre, però no pas pel seu llibre. “Tots els colors del teu rimmel”. Aquest. Aquest era el bo.

En Màrius tenia ganes de tornar. Unes ganes boges. Amb tot el batibull de l’Estatut i ell que només pensa en que tot plegat s’acabi… I és que ja comença a tenir els nassos inflats de sentir a cada telenotícies el mateix, a cada editorial de diari una opinió més intoxicada que a l’altre i, sobretot, una colla d’escriptors mediàtics que aprofiten per intentar vendre quatre llibres miserables sobre la temàtica pels amants de la coprofàgia que encara no en tenen prou. Pobre Màrius; ell ja no està per tots aquests saraus… En canvi, podria anar buscant un bon lloc per anar de vacances amb la seva filla: això sí que seria invertir bé el temps!

Fa temps que se sent una remor que no aixeca gaire pols; és com una mena de tremolor imperceptible que comença a moure les fulles dels arbres i les cadiretes dels nens petits. És la revolució dels Frikis.

Aneu amb compte, perquè ja fa temps que han engegat la maquinària i no s’aturaran fins que conquereixin el món. I no és cap pla malèvol ni cap element de ficció amb les facultats mentals pertorbades i amb ànsies de construir edificis amb forma fàl·lica, sinó que és la seva pròpia idiosincràsia. La seva manera de ser els conduirà a dominar el món, i a regnar-lo amb estreps de ferro.

A Eurovisió, si vols guanyar, hi has de portar al més friki que tinguis al país; els israelites ja ho sabien, i van portar una transsexual la mar de mona que a més d’un li va provocar una erecció. Més tard, quatre tios balcànics vestits de ties van causar furor amb vestits jaqueta i guants blancs. L’Alf Poier, un adult amb mentalitat d’adolescent i posat de nen de xumet, va causar furor amb les seves convulsions eròtiques en visualitzar un osset de peluix. I aquest any han guanyat uns “jeviates” al més pur estil Marilyn Manson, ales incloses. Si vols guanyar Eurovisió, no enviïs a un pianista cec ni a una gorda per a fer pena; envia a Soziedad Alcoholika, o coses així, per l’estil. Però que siguin ben frikis, si us plau; ells estan cridats a governar el món.

En Ricard Clarisó sempre ha estat aficionat del barça. Ni ell recorda quan li va venir la passió blaugrana a la sang, només sap que la té. I això és el que el manté viu. Des que la sogra se li va posar a viure a casa queixant-se de la bufeta i des que el Pastor Alemany que l’havia acompanyat des del dia del seu cinquantè aniversari va morir, que l’únic que li conserva les ganes de no fotre’s un tret, és la seva bogeria pel FC Barcelona. Ell cada setmana, el facin per TV3, TVE1 o pel digital, baixa al “Bar del Josema”, que no és el que li queda pas més a prop, però és el de tota la vida. Un cop allà ja li serveixen la canya (Estrella, és clar) i ell, vestit amb el seu xandall de l’època en què Kappa vestia els de Núñez, es disposa a passar un altre reguitzell de minuts patint i rosegant les ungles. Aquesta temporada, però, no, ja que aquesta temporada no li cal patir per res; en Ricard sap que ho guanyarem tot.

Al carrer on visc hi fan obres. Fins aquí res excepcional. Tots sabem que les obres són necessàries per millorar l’accessibilitat de les voreres, per millorar la distribució d’infraestructures i per guanyar eleccions, res a dir. El problema és com es fan aquestes obres.

Jo tornava ahir tan feliç d’algun lloc per determinar quan, de sobte, em vaig aturar astorat. No sabia si allò que veia era realitat o un miratge. Una bici penjada d’un arbre? No pot ser… I vaig intentar captar el moment amb la flamant càmera del meu mòbil de penúltima generació (perquè els més nous són cars).

Vaig atribuir tal visió a una suposada ingesta excessiva d’alcohol en ambient vaporitzat, i vaig continuar el meu camí. Res no m’hauria deturat aquest matí mentre escoltava la banda sonora d’una pel•lícula que no és de Disney, si no hagués estat que he recuperat una visió no somniada d’un record inexistent; he tornat a veure la bici, i aquest cop no en podia culpar cap estat d’embriaguesa, perquè, per sort, per a despertar-me als matins, encara em bec un cafè i no pas un gintònic. Però era realitat: era allà; la bici!

Així, doncs, em pregunto: qui és la ment brillant que va decidir aixecar la bici enlloc de deixar una nota al propietari? Us imagineu arribar i trobar-te la bici dos pams per damunt del teu cap? Ha de ser, si més no, curiós.

El 4 de març del 2002 era el darrer dia de la Fira del Llibre en Català. Es feia a la Biblioteca Pública de Lleida, i recordo que vaig arribar-hi a última hora. Tenia un objectiu molt concret; el segon volum de la trilogia de Jamue I, El Conqueridor. La setmana abans havia comprat la primera part, que duïa com a títol del volum “El punyal del sarraí”. M’havia absorvit durant hores, i en necessitava més. I vaig córrer cap al pati cobert de la Biblioteca Pública, on vaig trobar el que cercava. Només quedaven quatre o cinc persones, que ja es disposaven a recollir tot l’escampall de llibres que hi havia. Al moment de pagar, la noia que portava la caixa registradora em va somriure i em va dir:

- Mmmm… T’agrada, aquest autor?

No entenia per què m’ho preguntava. Amb 15 anys, la gent no s’interessa mai per tu.

- Eh… – vaig dubtar -. Sí, és clar; de fet, he llegit la primera part i de tant com m’ha agradat, he vingut a buscar la segona.

- I t’agradaria que l’autor et signés el llibre?

“Evidentment!”, vaig pensar. Així, em va portar fins a dos homes que romanien de peu prop de la sortida, un dels quals es va sorprendre quan la noia li va allargar el llibre discretament. Era l’Albert Salvadó.

- Caram! Veig que t’has quedat el segon; el primer, ja l’has llegit?

Jo no cabia en mi de la satisfacció. Tenia davant meu un escriptor de veres, de carn i ossos, i em preguntava què m’havia semblat el primer llibre de la trilogia de Jaume I, i jo, esclar, li’n vaig contar les mil meravelles. Com a bon venedor em va dir que el segon m’agradaria més, molt més, i me’l va dedicar:

Jo vaig anar a casa i aquella mateixa nit vaig començar. I el vaig acabar, també. Però em va decepcionar. Les històries d’amor tenen això, que si et captiven estàs perdut. I la de Jaume I era una història d’amor. Vaig deixar allà la trilogia. No en volia saber res més; m’havia sentit vulnerable.

Fa unes setmanes, vaig trobar el tercer volum en una llibreria de Barcelona. I vaig comprar-lo. Em va costar el triple del que marca el primer exemplar (encara amb coexistència amb les pessetes), però vaig reconèixer que tenia una assignatura pendent. El cas és que en dos dies me l’he polit, i n’estic francament orgullós. De primer, perquè la història m’encanta, i més la del personatge del Conqueridor. Sempre m’he sentit meravellat per un home així. I de segon, perquè he eixugat un deute amb l’Albert Salvadó; li vaig prometre que li diria què m’havia semblat, i avui ho faig. La història de Jaume I, el Conqueridor, el reu que va conquerir terres i cors, és magnífica; digna d’ensenya de la nostra terra. Per Sant Jordi!

Fa uns dies, llegia a algun bloc que no recordo els motius que ens porten a escriure. És un tema que a vegades fa por i d’altres angoixa. Perquè a ningú li agrada descobrir-se, tot d’una i de sobte, trobar-se indefens davant el món quan pensava que la seva seguretat era fèrria.

Fa temps un disc aparentment inofensiu em va fer saltar l’alarma. Era el “Molt soroll per Shakespeare”, una obra de teatre musical de la companyia “El Musical Més Petit”, clarament orientada a un públic adolescent i hormonat que viu amb estranyesa les seves històries d’amor. En una de les cançons (escrites de la mà d’un genial Xavi Torras), una veu masculina canta una cançó preciosa, acompanyada d’una lletra encara millor, ja no per com diu les coses, sinó per les coses que diu en sí. I és que hom podria pensar que els adolescents estan preparats per escoltar algunes coses (diria que no), però quan accidentalment algú que encara adolescent (o post-adolescent) les entén de debò, ai l’as!, descobreix que no és tan especial com creia.

Tendim a escriure per moltes coses que sovint no expliquem. Els motius són tan diversos com persones hi ha que escriguin, però el que no és tan variat sinó que s’atansa més a ser un valor universal és allò que s’escriu.

Des del nen enrabiat que escriu per treure enfora l’odi, l’orgull o la rauxa, fins la poetessa enamorada del seu príncep blau (impossible) que passa d’ella. Pots escriure coses que t’agradaria que et passessin, coses que t’han passat, coses que has sentit, coses que vols que passin, coses que odiaries, coses que no entens, coses que vols que d’altres entenguin. Pots triar i remenar dins teu, però el problema sempre és el mateix; tot el que escrivim surt de dins nostre. Tot està intrínsecament lligat a la nostra persona, per molt que els que van de bons per la vida diguin que ells creen del no-res. Mentida! Segur que la Maria de la Pau Janer crea a partir dels seus somnis, dels seus pensaments, dels seus sentiments, de la seva educació, i això no li impedeix guanyar cent quilos per mamar-li a algun editor.

Mireu els contes que segur heu escrit. Els poemes que un dia van quedar tancats en aquell calaix tancat a pany i forrellat. Descobriu que sou tan dèbils que heu de plasmar en un paper allò que creieu, perquè si no ho feu així ningú us escoltarà.

La vida de l’escriptor és trista, però més trista és encara quan somnia en ser-ho. Ara que, a aquests preus, jo també estaria disposat a fer segons què…

El 25 d’octubre de l’any 2004, vaig aconseguir fer funcionar el sistema de gestió Worpress dins el domini que havia adquirit un parell de mesos abans. Feia dies que tenia clar que volia començar un bloc amb personalitat pròpia, intentant fer coses que temps que volia fer. No sabia com, no sabia per què, ni tan sols sabia el què. I va començar una mena de diari personal, just des del primer dia que vaig aterrar a estudiar fora de casa. Havia de ser el diari d’un exiliat.

Fa gràcia llegir aquells primers posts tan sincers, aquelles confessions gairebé secretes a l’ordinador i a una cosa que s’assimilava a un diari personal. I vaig anar bevent d’altres fonts, xuclant i xopant-me de l’estil d’alguns més veterans i d’idees que em captivaven. I la cosa va anar evolucionant, tot i que sempre he procurat mantenir la meva idea original. La Pistoleta.

Pistoleta havia estat uns anys abans el meu primer pseudònim. Mai, fins el concurs d’Intermón Oxfam, no havia emprat cap pseudònim. Però el primer va ser memorable, arribar i moldre. Un concurs contra les armes lleugeres no el podia guanyar cap altra obra que no anés signada amb un pseudònim tan adient; el signava una “pistoleta”. No va ser el primer concurs ni l’últim, però sí el que va engendrar un nom que m’ha estat fructífer. Dos-cents cinquanta posts (sí, avui fem números rodons), més de vuit-cents comentaris, molts lectors habituals, molts coneguts i amics nous, més de tres-centes pàgines d’impressió en paper… Un no parar. Una feina que ara em desperta l’orgull paternal com el dels de veritat que fan a ploma. Mai havia escrit tant ni tan divers. Mai havia pensat abans que seria capaç d’engrescar-me en un projecte similar. Mai hauria cregut que se li podia agafar el gust a escriure cada dia. Laborables, és clar.

Projectes no me’n falten, ni ganes per emprendre’ls. Idees, entusiasme. Fa un any vaig fer un e-mail a molts coneguts i molts el vàreu respondre; l’Arnau, un dels de tota la vida, em va contestar: “suposo que això és el començament d’una llarga trajectòria..” I no anava errat. Tant de bo.

Gràcies a tots per llegir pistoleta. Vosaltres sí que sabeu com fer feliç un lleidatà.